Aprèn mentre vius la natura
Els nostres tallers són portes obertes a la descoberta.
No llegim la natura en llibres: la caminem, l’escoltem, la toquem i la interpretem amb tots els sentits.
Cada experiència està pensada per oferir connexió real, coneixement viu i transformació personal.
Roure martinenc (quercus humilis)
És el roure més comú en zones assolellades de muntanya humida poc frescal. Les seves fulles tenen el marge lobulat i presenten pilositat al revers, característica útil per a la seva identificació.
Forma boscos poc extensos, ja que històricament ha estat molt explotat per obtenir llenya i carbó, tot i que encara conserva un paper ecològic important com a refugi de fauna i generador de microclimes sota la seva copa.
És una espècie resilient, capaç de regenerar-se en sòls pobres i secs, i les seves fulles i acorns han estat tradicionalment utilitzades per a alimentació de bestiar i usos locals, mantenint un vincle entre ecologia i cultura rural.
Carrasca (quercus rotundifolia)
És l’alzina típica de la muntanya continental, amb una capçada ampla, en forma de bolet, que ofereix ombra i refugi a molta fauna. Forma massís boscosos i sovint acompanya pinedes submontanes, creant transicions ecològiques riques en biodiversitat.
Pot créixer fins a més de 1.500 m en solells rocallosos, demostrant gran resistència a la sequera i al fred.
La carrasca és també clau en l’alimentació tradicional del bestiar, especialment porcs i cabres, gràcies als seus glans nutritius, i ha estat molt present en la cultura rural de zones mediterrànies com a símbol de força i longevitat.
Pi roig (pinus sylvestris)
És un pi de tronc rogent, amb fulles aciculars de 3–6 cm, verdes amb un to blavós i disposades de dues en dues.
Habita l’estatge altimontà, formant boscos extensos que proporcionen refugi a fauna diversa i són rics en bolets com rovellons i trompetes de la mort. La seva fusta és molt preuada en construcció i fusteria.
Un aspecte curiós: els resins i aiguarrassos del pi roig s’han utilitzat tradicionalment com a protector natural de fusta i medicina popular, i la seva presència contribueix a crear paisatges icònics de muntanya amb gran valor estètic i ecològic.
Falguera (pteridium aquilinum)
És una falguera molt gran, que pot arribar fins a 2 m d’alçada, formant masses densament entapissades al sotabosc de boscos humits i lluminosos, o cobrint landes i vessants humits de muntanya mitjana.
Ecologicament, les seves frondes grans i abundants creen microhàbitats per a insectes, amfibis i petits invertebrats, i contribueixen a retindre la humitat del sòl. És una espècie pionera, capaç de colonitzar zones alterades o degradades.
Curiosament, la falguera també té fortes propietats medicinals, usada tradicionalment en infusions i cataplasmes per problemes digestius i com a antiinflamatori, tot i que cal precaució pel seu potencial tòxic si es consumeix en excés.
Argelaga (genista scorpius)
És un matoll baix i ramificat, amb poques fulles i tiges endurides, dotades d’espines robustes i estriades, que li proporcionen defensa davant herbívors.
Habita brolles i marges assolellats i secs de les parts baixes amb influència submediterrània, on ajuda a estabilitzar el sòl i evita l’erosió. Les seves flors grogues, visibles a la primavera, atrauen abelles i altres pol·linitzadors, tot contribuint a la biodiversitat local.
Curiosament, l’argelaga és una espècie resistent, capaç de créixer en sòls pobres i difícils, i tradicionalment ha estat usada per a tancaments naturals gràcies a la seva densitat i espines.
Aranyoner (prunus spinosa)
És un arbust baix i caducifoli, amb brancatge dens i espinós, que forma bardisses espesses ideals com a refugi per a ocells i petits mamífers.
Els seus fruits carnosos blavosos, els aranyons, maduren a la tardor i són coneguts per l’ús tradicional en licors com el patxaran, així com en melmelades i confitures.
Les seves flors blanques a principis de primavera són un recurs precoç de nectar per a abelles i papallones.
Esbarzer (rubus ulmifolius)
És l’esbarzer més comú i apreciat per les seves mores dolces, que maduren a finals d’estiu i són un recurs clau per a ocells i petits mamífers.
Habita l’estatge submontà, formant bardisses densos que poden dominar el sotabosc dels boscos frescals, creant petits refugis naturals i microhàbitats per a insectes, amfibis i aus. Les seves tiges espinoses actuen com a defensa, però també com a suport per altres plantes trepadores.
Un detall interessant: l’esbarzer és una planta pionera, capaç de colonitzar sòls alterats o marges de senders, ajudant a prevenir l’erosió i afavorint la recuperació del bosc. També ha estat tradicionalment utilitzat en alimentació i medicina popular, amb les fulles per infusions i els fruits en melmelades i licors.
Roser silvestre (rosa canina)
És un roser força comú en zones obertes de l’estatge basal i de muntanya mitjana, sovint formant bardisses espesses que protegeixen el sotabosc i proporcionen refugi a ocells i petits mamífers.
Les seves fulles glabres i les flors grans i oloroses, de color rosa pàl·lid, atrauen insectes pol·linitzadors com abelles i papallones. Els fruits, les escaramusses, maduren tard a la tardor i són una font rica en vitamina C per a animals i humans.
Curiosament, el roser silvestre és també una planta pionera: colonitza sòls alterats i marges de camins, ajudant a fixar el sòl i a recuperar espais oberts. A més, ha estat molt utilitzat en medicina popular i cuina per les seves propietats nutritives i antioxidants.
Ginebró (juniperus communis)
Arbust baix i ramificat, amb fulles punxents en verticils de tres i una franja blanca central. El fruit és un galbul carnós blavós en madurar, que triga dos o tres anys a desenvolupar-se.
Viu sobretot a l’estatge montà, en boscos clars i pastures sobre sòls pobres i secs. Els seus fruits alimenten ocells i petits mamífers, que en dispersen les llavors.
A més del seu paper ecològic, és conegut pels usos aromàtics i medicinals i per ser la base tradicional de la ginebra.
Clavell de pastor (dianthus deltoides)
És una herba perenne de poc més d’un pam d’alçada, amb fulles estretes i oposades i una flor solitària i vistosa de color rosa intens, amb els pètals delicadament dentats. Es fa en prats i vorades de boscos silicícoles dels estatges subalpí i alpí, on el sòl és àcid i pobre però la biodiversitat és alta.
El nom del gènere, Dianthus, significa “flor dels déus”, i l’epítet deltoides al·ludeix a la forma triangular de les fulles superiors. Malgrat ser una planta petita, té un paper rellevant: les seves flors atrauen abelles i papallones de mida reduïda, que troben en el seu nèctar un recurs valuós en ambients d’alta muntanya, on la temporada de floració és molt curta.
És, doncs, una planta que combina bellesa i funcionalitat ecològica, i que esdevé símbol de la resistència i la delicadesa pròpies de la flora alpina.
Blaveta lluent (Lysandra bellargus)
És una papallona diürna de mida petita, habitual en prats florits i marges oberts del Prepirineu. Els mascles tenen ales d’un blau intens amb reflexos brillants, mentre que les femelles presenten tons més apagats amb taques marronoses.
S’alimenta del nectar de flors diverses, contribuint a la pol·linització local. Curiosament, les larves del blaveta lluent tenen relacions mutualistes amb formigues, que les protegeixen a canvi de secrecions dolces.
A més, aquesta espècie és indicadora de la qualitat dels prats florits, ja que depèn d’herbes i plantes hoste específiques per al desenvolupament de les larves.
Cabirol (Capreolus capreolus)
És el cèrvid més petit d’Europa, àgil i lleuger, que viu en boscos mixtos, bardisses i clarianes. Els mascles tenen corns curts que cauen cada hivern i tornen a créixer a la primavera.
Un tret molt característic és la taca blanca en forma de rellotge de sorra al cul, que actua com a senyal visual per a la comunicació amb altres cabirols quan fugen, ajudant-los a mantenir-se units i alertar-se de perills.
S’alimenta de fulles, brots tendres i fruits, i ajuda a dispersar llavors, contribuint a la regeneració del bosc.
Guineu (Vulpes vulpes)
És un mamífer carnívor de mida mitjana, molt adaptable, que habita boscos, camps oberts i zones periurbanes. Té un pelatge vermell característic, amb la punta de la cua blanca i una mascara facial blanca i negra que li dóna un aspecte molt expressiu.
La guineu és principalment nocturna i omnívora: s’alimenta de petits mamífers, aus, insectes i fruites, contribuint a controlar populations d’espècies i dispersar llavors.
Un tret interessant: la coloració del pelatge i la cua espessa li serveixen tant per a camuflatge com per comunicació amb altres guineus, i la cua també actua com a mantell calent durant els dies freds d’hivern.
Geneta (Genetta genetta)
És un carnívor petit i àgil, de la família dels vivèrrids, molt escàs, però de poblacions creixents gràcies a la seva recuperaciói. Té un pelatge groguenc amb taques negres, una cua llarga anellada i orelles punxegudes que li confereixen gran capacitat de camuflatge.
És principalment nocturna i esquiva, alimentant-se de petits mamífers, ocells, insectes i fruites.
Curiosament, la geneta és una de les poques espècies de carnívors amb capacitat d’escalar arbres amb gran agilitat, cosa que li permet escapar de depredadors i explorar diverses fonts d’aliment en un mateix bosc.
Senglar (Sus scrofa)
És un mamífer robust i omnívor, molt comú al Prepirineu, on habita boscos mixtos, rouredes, pinedes i zones de bardissa densa. Els mascles presenten ullals prominents. El pelatge és marró fosc i espès, i les cries, en canvi, tenen ratlles clares longitudinals que les ajuden a camuflar-se entre la vegetació,
El senglar és principalment nocturn, alimentant-se d’arrels, fruits, insectes i petits animals, i actua com a agent de remoció del sòl, cosa que influeix directament en la regeneració dels boscos.
Curiosament, es taquen de fang per refrescar-se i desparasitar-se, i també són una manera de comunicar-se entre individus marcant territori dins dels boscos.
Teixó (Meles meles)
És un carnívor robust i esquiu, habitual dels boscos mixtos i caducifolis del Prepirineu, especialment en zones amb bardisses espesses i sotabosc complex. El seu pelatge gris amb màscara negra al cap el fa inconfusible, i les seves potents potes li permeten excavar llargues galeries subterrànies.
No només excava per buscar menjar (insectes, petits mamífers, fruits i arrels), sinó que les seves rutes subterrànies poden transformar el paisatge, creant refugis per a altres animals i millorant la fertilitat del sòl.
Els teixons són veritables arquitectes del sotabosc: viuen en grups familiars (“clans”) dins de “setts” que poden tenir galeries múltiples amb cambres específiques, on la seva vida social i cooperativa recorda un petit poble subterrani amb jerarquies, senyals olfactives i rutes ben definides.
Eriçó (Erinaceus europaeus)
Aquest petit caçador nocturn és tot un màster de supervivència: un cos compacte cobert d’espines que actua com a armadura davant depredadors i obstacles del sotabosc.
Sortint de nit, recorre bardisses, boscos i marges de camps, rastrejant insectes, cargols i fruits caiguts, actuant com un veritable jardiner natural: controla plagues i dispersa llavors sense que ningú ho noti.
Quan se sent amenaçat, es transforma en una bola punxeguda, gairebé impenetrable, mentre la seva olor personal li permet deixar un rastre secret per a altres eriçons.
Voltor comú (Gyps fulvus)
És un rapinyaire imponent dels cims i cingleres, amb una envergadura que pot superar els 2,5 m, capaç de planar durant hores aprofitant corrents tèrmiques. El seu cap i coll despullats li permeten alimentar-se de carronya sense embrutar-se les plomes, un truc que l’ha fet imprescindible per als ecosistemes muntanyencs.
Ecologicament, el voltor és un netejador natural: controla la població de cadàvers i evita la propagació de malalties, mantenint el bosc i els prats més sans.
Els voltors utilitzen rutes de vol molt precises i constants, seguint el terreny i les corrents d’aire com a autèntics GPS naturals. A més, la seva presència és un indicador de la salut del medi: on hi ha voltors abundants, els ecosistemes muntanyencs estan equilibrats i ben conservats.
Milà reial (Milvus milvus)
És un rapinyaire elegant i àgil amb una envergadura d’uns 1,8 m i la cua bifurcada característica, que li permet maniobrar amb gran precisió entre valls i cingleres.
S’alimenta principalment de carronya, petits mamífers i restes d’animals, però a diferència dels voltors, també caça activament preses vives. Aquesta dieta flexible el converteix en un regulador ecològic polivalent, equilibrant les poblacions locals i netejant el terreny.
Curiosament, el milà és un expert en planatge silenciós, capaç de girar, descendre i remuntar-se sense fer gaire soroll, la qual cosa li dóna avantatge tant per caçar com per evitar competidors més grans.
Gamarús (Strix aluco)
És un rapinyaire nocturn compacte, habitual dels boscos humits i mixtos, amb plomatge marró amb taques clares que li serveix de camuflatge perfecte entre tronc i branques. Té ulls grans, discs frontals complets i front pla, adaptats a la visió nocturna, i un vol gairebé silenciós gràcies a les plomes suaus de les ales.
S’alimenta principalment de petits mamífers, ocells i insectes, jugant un paper essencial en el control de rosegadors.
Curiosament, el gamarús té rutines molt fidelitzades: sovint utilitza els mateixos arbres per descansar i els mateixos llocs per caçar nit rere nit. A més, emet crits característics, profunds i arrapats, que li permeten marcar territori i comunicar-se amb la parella.
Amanita phalloides
Amanita phalloides, coneguda com la “mortífera”, és un dels bolets més famosos i perillosos del prepirineu. El seu barret verd oliva lluent, l’anell blanc i la volva característica la fan inconfusible. La seva toxicitat ve de les amatoxines, que ataquen el fetge i els ronyons, i ni bullir-los ni assecar-los els neutralitza. És responsable de la majoria d’intoxicacions greus per bolets a Europa.
Malgrat la seva fama letal, Amanita phalloides té un paper ecològic clau: forma micorizes amb arbres del bosc, ajudant-los a absorbir nutrients i a sobreviure en sòls pobres. Curiosament, antigament s’afirmava que s’utilitzava com a executora silenciosa en algunes cultures o com a símbol de misteri i poder. Una mostra de com la naturalesa pot ser, alhora, bella, útil i mortal.
Fredolic (Tricholoma terreum)
És un bolet discret però molt apreciat als boscos del Prepirineu. El seu barret gris fosc i les làmines blanques el fan fàcil de reconèixer per als més experts, i la seva carn ferma desprèn un aroma suau que recorda el fruit sec. És comestible, però amb precaució: pot confondre’s amb altres Tricholoma més tòxics, així que cal dominar bé l’identificació.
A nivell ecològic, el fredolic és micorízic, col·laborant amb coníferes i altres arbres per intercanviar nutrients i ajudar el bosc a prosperar. Curiosament, antigament es considerava un “reforç de tardor”, un bolet modest però valuós per la seva delicadesa i presència abundant després de pluges. Un petit tresor gris que connecta la gastronomia amb la salut dels boscos.
Rovelló (Lactarius deliciosus)
L’’estrella dels boscos de pi del Prepirineu, és fàcil de reconèixer pel seu barret ataronjat amb cercles concèntrics i la seva llet taronja característica que exuda quan es talla. És molt apreciat a la gastronomia local pel sabor suau i deliciós, i es pot consumir fresc o cuit, sempre cuidant de seleccionar exemplars sans.
Ecològicament, el rovelló és micorízic, creant una aliança amb pins i ajudant-los a absorbir nutrients del sòl. Curiosament, aquest bolet canvia de color amb l’aire i el tacte, i antigament se’l considerava un senyal de bona collita i salut del bosc.
Tòfona negra (Tuber melanosporum)
La tòfona és el cos fructífer d’un fong subterrani del gènere Tuber, conegut per la seva aroma i sabor intensos, que el fan un ingredient valorat en la gastronomia internacional.
Es troba en associació simbiòtica amb les arrels d’arbres com les alzines i els roures. No només és apreciada per la cuina: animals com els senglars i gossos entrenen el seu olfacte per trobar-la, ajudant a dispersar-ne els espores.
Rossinyol (Cantharellus cibarius)
A l’esquerra, el camagroc (Craterellus lutescens), a la dreta el rossinyol. Amb el seu característic color groc daurat, forma làmines sinuoses i un aroma afruitat que recorda l’alvocat o la fruita madura, és molt apreciat a la gastronomia local.
